Sa Cala, 1715 (V)

Sant Vicent de sa Cala és, a finals del segle XVII i XVIII, una de les darreres fites en el procés de poblament d’Eivissa. Un antic topònim del lloc com va ser Cala dels Marins ens dona prou pistes de qui varen ser protagonistes en el repoblament d’aquest poble. Un colp d’ull al llistat d’onze propietaris declatrats als estims generals d’Eivissa de 1715 (semblant a l’actual cadastre) ens dóna el següent panorama:

Bartomeu Joan de Jaume Blai.
Pere Ferrer de Batista.
Joan Marí de Jaume Marge.
Jaume Marí de Joan Rieró.
Ag (Hereus) d’Antoni Marí de Bartomeu Martí.
Jaume Marí de Bartomeu Ros.
Bartomeu Marí d’Antoni.
Bartomeu Marí de Jaume Serra.
Ag (Hereus) de Joan Marí de Joan Morna.
Antoni Marí d’Antoni Palaua (grafia del malnom dubtosa).
Jaume Marí de Francesc Negre.

Anuncis

Els Marí del Quartó de Santa Eulària a 1545 i 1568 (IV)

És ben coneguda la dificultat per moure’s entre desenes de branques del llinatge Marí, tan corrent a Eivissa, per a bussejar en els orígens propis. Un fet tan senzill com que el notari, l’escrivà o el capellà de torn no afegissin el malnom dels inscrits en els seus documents et poc complicar molt la investigació, o directament fer-la impossible. Però no sempre va ser així. Repassant dos destacats documents de l’Eivissa del segle XVI, el fogatge de 1545, guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (RP2621) i els estims de 1568 (desat a l’Arxiu Històric d’Eivissa, tenim el següent llistat de caps de família al vell Quartó de Santa Eulària:

1545
Toni Marí de Morna
Toni Marí de Toni
Jaume Marí Brija (Labritja)
Toni Marí de Jaume

1568
Toni Marí de Toni de Morna
Dona de Bernat Marí de Jaume
Toni Marí de Jaume
Jaume Marí ‘Ros’ Brija (Labritja)
Jaume Marí de Toni Brija (Labritja)
Francesc Marí de Joan

I al Quartó de Balansat, un únic propietari amb aquest llinatge (al fogatge de 1545 no n’hi havia cap):
Joan Marí Damià, fill de Toni.

Un darrer afegit. S’ha de descartar una relació entre la nissaga de cavallers mallorquins de Marí i els Marí eivissencs. En l’origen d’aquests cavallers, més que Catalunya, es troba Gènova, com es troba a aquest magnific article de l’historiador Pau Cateura En los precedentes de la fiscalidad indirecta: la sisa de 1245 en el Reino de Mallorca.

El cors entre illes al segle XVII

Cateau-Cambresis

Celebració de la Pau de Cateau-Cambrésis (1559) entre Espanya i França (Font: Wikipèdia)

Una lectura intermitent aquests dies és El corsarisme mallorquí de Gonçal López Nadal, un detallat anàlisi (té més de 600 pàgines) d’aquest fenòmen a la segona meitat del segle XVII. M’ha encuriosit la part on parla de les complicades relacions amb França i del cors sobre les seves aus.

Durant aquells anys, va haver-n’hi molts de guerra contínua amb el nostre veí del Nord. Cada vegada que s’entrava en guerra, teòricament, es prohibia el comerç, i els seus vaixells mercants havien de ser capturats i venuts. Però la fam apretava…i quan s’arribava a nivells perillosos, es tendien a oblidar banderes, trinxeres i canons. I es posaven a fer negocis.

I és així que a vegades el virrei de Mallorca, o els governadors d’Eivissa i de Menorca emetien guiatges (salconduits) perquè vaixells francesos poguéssin venir a una de les illes per a vendre blat o carregar sal…però que ho fes el virrei de Mallorca, no vol dir que li féssin cas, necessàriament, a Menorca o a Eivissa. O viceversa. O les galeres reials… I això provocava captures de corsaris i llargs processos amb intervenció reial que diuen molt d’aquesta història de conjunta desunió que és la de les Illes Balears.

Pàgina 157 del llibre. “Dia 29 de març de 1690. El Virrei de Mallorca escriu al Governador d’Eivissa protestant per la captura que dos corsaris d’aquesta illa han fet de l’embarcació francesa del patró Claude Conil entre Cabrera i Campos. El patró francès tenia llicència del Virrei, raó per la qual li prega que li sigui retornada l’embarcació, així com les mercaderies en ella transportades, 800 septiers de blat de Narbonne”. El governador eivissenc li contestà defensant l’actuació dels seus corsaris i justificant la seva actuació en funció d’un Reial Despatx de 2 de febrer d’aquell mateix any i per tant, negava la validesa dels guiatges del Virrei. I deixà el tema en mans del Rei…

Pàgina 151. “6 de març de 1646. El Consell d’Aragó rep les queixes del Governador d’Eivissa per la captura que havia fet el Marquès del Viso, general de les galeres reials; la víctima era una embarcació francesa, el capità de la qual portava un salconduit per comprar sal. El guiatge li havia estat concedit pel seu antecessor, justificant-lo en la necessitat absoluta que Eivissa tenia de vendre la seva sal”. Escrivia el governador Leandro Llorins que “todo el fruto de esta isla consiste en la sal q tiene y q fallandole esta saca queda desesperada del remedio que hasta aqui ha tenido de pan, vino, aceyte, legumbre, ganado, ropas para bestir de pies a cabeça. Y de muchas cosas de estas semejantes que todas han de ser de acarreo y se pagan con sal”. No consta que les gestions donàssin cap fruit.

I això és tot per ara i així queda dit. Per memòria, que deien els antics.

 

Formentera: l’altre ‘Cabragate’

Passats aquests dies de passions, crits i tuits, manifestació inclosa, es pot pensar que mai les cabres havien merescut tanta atenció en l’història d’Eivissa i Formentera. I ben mirat, això d’es Vedrà és ben poca cosa: què és una setmana davant 33 anys?

Mirem cap enrera: cap 1666. El senyor de Portmany i cosenyor de Formentera, l’ardiaca de Sant Fructuós, Dr. Vicent Bofí, eivissenc, va tenir una feliç idea per intentar donar millor de menjar a la llavors sempre patidora i famolenca població de l’illa: dur bestiar per criar a Formentera, illa llavors deshabitada, un Vedrà de 83 kilòmetres quadrats, que podia esdevenir un paradís animal. Dit i fet. Demanà la concessió al llavors governador, Don Isidoro Sans, i no tardaren en posar-se d’acord.

En paraules del Capità Sans, “atenent y considerant que la dita illa està sempre falta de manteniments per lo sustento dels habitants en ella, y particularment de carns, per ser la Illa tan tenua, y serà bé procurar en temps el sustento de la vida humana majorment tenint com tenim la illa de Formentera vesina desta on de temps antic se aportava molta carn(…), i vista la petició del Doctor Vicent Bofí prevere, que “desitja posar y aportar en la dita Illa de Formentera una partida considerable de bestiar cabriu, de serda y llanar (…), tenint en dita Illa pastors per lo bestiar per a custodiar-lo y tancarlo, y se obligarà a aportar la carn a la carnisseria y darla al preu corrent, y essent com és tan justa la demanda no se li pot negar per ser tant convenient al bé públic”.

Unes visites no previstes
Els pactes, entre d’altres coses, preveien que no es donés llicència a “ninguna persona per anar a la Formentera a caçar, tallar llenyam o qualsevol altre cosa sens llicència del dit Ardiaca o sos succesors”. Igualment, que una vegada posat el bestiar, “lo dit Senyor Governador mane ab pregó públic que ninguna persona vaja a la Formentera so pena de sent escuts y altres penes arbitràries”.

Tres anys després, el negoci que planejava fer el Doctor Vicent Bufí omplint els estòmacs de tot Eivissa, i venent pells i formatges fora, no va ser tal. Els governadors següents no es varen pendre l’acord molt en sèrio i permeteren que anàs a la Pitiüsa del sud tota classe de gent a pescar i caçar, que ja que hi era, aprofitava la visita per servir-se del bestiar del Senyor Ardiaca.

El Senyor Bofí havia gastat una bona quantitat en aquell temps, unes 4.000 lliures, en posar el bestiar a Formentera. De beneficis, però, no en veia cap, ans al contrari. Abans que declarar-se en fallida, però la solució va ser llençar una bona llista d’excomunions, cosa sèria en aquell temps, i això mobilitzà universitat i prohoms d’Eivissa per salvar la situació, que aconseguiren amb penes i treballs aixecar les eternes condemnes de les ànimes dels furtius menjadors de cabres i ovelles formentereres.

Deu anys després (1676), l’eivissenc Vicent Ferrer escrivia al Rei que el projecte no donà els fruits esperats, perquè el bestiar es tornà salvatge, a causa de la gran extensió de bosc de l’illa, i que no era possible agafar-lo mai. O quasi mai, com podrien explicar els quasi excomunicats caçadors eivissencs.

Bé, el tema és que al final, pagaren els de sempre: la Universitat d’Eivissa comprà a l’Ardiaca de Sant Fructuós tot el bestiar per 8.300 lliures. Però poc després, la Universitat el va vendre per 8.500 al Vicent Ferrer citat abans. En Vicent, tot i els esforços no aconseguia treure endavant el negoci, i molt viu, demanà de poder sembrar La Mola, al temps que mantenia bestiar, però no se’n va sortir en la petició. Abandonà.

Pèro encara així, cosa rara, hi ha qui hi veia negoci, perquè Formentera, passats ja els pitjors anys de la pirateria barbaresca, semblava un lloc golòs per tornar a explotar. Dit i fet: en Francesc Laudes, un altre capitost d’aquells temps, també muntà els seus corrals de bestiar a Formentera. Però en Francesc tendria un gran rival: en Marc Ferrer. En la concessió reial que obtingué l’any 1697 que donà el tret de sortida al repoblament definitiu de Formentera, hi quedaven compresos els corrals de bestiar d’en Laudes. I se’n tornà a muntar una de bona.

En Laudes escriví al Rei de les Espanyes dient que d’aquella manera ell no podria complir l’obligació de portar cada any 300 anyells i ovelles a les carnisseries de Vila, per més que recentment el governador d’Eivissa l’hagués instat a fer-ho sota amenaça de fortes penes, i que a més, no podia complir la comanda, perquè el bestiar que tenia als corrals s’havia tornat salvatge i no hi havia manera…d’agafar-lo.

I tota la resta….ja és història. Si en voleu més i millor explicada, pàgines 33 a 37 de Formentera, d’en Joan Marí Cardona. Ja ho veis, de bèsties i de bestiar, en tenim gran experiència 😉

Història: la clau amagada de Dieppe

Abans del conegut dia D, a juny de 1944, Gran Bretanya va intentar un desembarcament a la ciutat de Dieppe, el 1942, que va acabar en desastre. Quasi mil soldats canadencs morts i bastants presoners. Durant dècades, es justificà com un intent de mostrar la capacitat aliada de pendre un port a l’Europa continental, i com a banc de proves davant el definitiu desembarcament, dos anys després.

L’historiador canadenc David O’Keefe llença una altra teoria: l’intent d’apoderar-se d’una màquina Enigma i desxifrar les comunicacions encriptades de l’Exèrcit nazi. Informació sobre el documental ‘La batalla de Dieppe al descubierto’, del canal Odisea.

Entrevista a David O’Keefe sobre el desastre de Dieppe de la IIGM.

Quan els Marí no eren d’Eivissa (III)

Com en el cas de Barcelona, on els cavallers Marí acaben integrant-se i sent absorbits al segle XIX per altres poderoses famílies com els Dusai, en el cas de Mallorca es produeix un gravamen de cognom i armes a finals del segle XIV,  l’àlies “Santacília”, que portaran a partir de llavors tots els membres d’aquesta línia, que dóna alguns noms ben destacats a la història de Mallorca del segle XV. S’ha de dir que els Santacília varen ser durant segles una poderosa família a l’illa, amb molta influència, i les transcripcions d’aquests personatges, de vegades, lleven el Marí i deixen el Santacília. O al contrari.
Arnau de Marí i Santacília (1379-1464). Bisbe de Mallorca de 1460 a 1464. Estudia a Itàlia, a les universitats de Bolònia i Ferrara, doctorant-se a Ferrara, com descriu aquesta entrada del blog d’ARCA. Retornat a Mallorca, es converteix en  vicari general del bisbe Lluis de Prades (abans ho havia estat a Bolònia, com s’explica a la pàgina 123 d’aquest llibre. i també a la pàgina 45 d’aquest llibre de Antonio Pérez Martín. Anomenat bisbe a una edat molt avançada, quan ja tenia més de 80 anys, es pot visitar el seu sepulcre a la capella del Sant Crist del Davallament de la Seu, antigament capella de Santa Cecília (una referència ben explícita a la influència d’aquesta família). Al segle XIX, Antoni Furió i Sastre en fa un encès elogi de les pàgines 263 a 264  del Episcopologio de la Santa Iglesia de Mallorca.
Del bisbe Arnau en trobam també una descripció al Diccionario histórico-geográfico-estadístico de Joaquim Maria Bover:
“Hijo de una familia nobilísima de Mallorca, que se estableció en esta ciudad cuando su última conquista por D. Jaime I de Aragón. Acompañó a este monarca D. Arnaldo Marí de Santacilia, y Simon de Marí era doncel tan poderoso, que habiendo comprado todos los bienes que los caballeros de la orden de Calatrava tenían en esta isla, el rey D. Jaime aprobó esta enajenación en las calendas de mayo de 1270. De nuestro prelado no sabemos si debemos elogiar sus prendas naturales o su virtud. Fue primero canónigo y vicario general de Ilmo D. Luis de Prades y protonotario apostólico, como consta del libro de Colaciones de la santa iglesia de 1455 y 1459, y arcediano de nuestra catedral y posteriormente gobernador de su mitra por muerte del Obispo García: obispo también electo por el cabildo y confirmado por Eneas Silvio; llamado Pío II, en 12 de noviembre de 1460, pero tardó algún tiempo en ser consagrado, por lo que como obispo electo y vicario general gobernador envió una letra a los prelados forenses, diciéndoles que por el cuidado que debía tener de la grey que le había confiado el Señor, remitía por estar aún el sin consagrar, todas sus facultades de consagraciones, bendiciones y demás funciones propias de un obispo, al Ilmo Sr. D. Juan Salines obispo de Ozanense. La paz con la que mantuvo la diócesis, que fue no alterando casi en nada los antiguos cánones mallorquines, nos dan tan poco a escribir que, solo diciendo que hasta su muerte, acaecida en el 13 de abril de 1464 a los 85 años de edad, la isla gozó en lo espiritual de una quietud admirable, tenemos formado todo su elogio. Fue enterrado en el sepulcro de sus mayores en la capilla de Santa Cecilia de la catedral de Palma, y para perpetuar de alguna manera su grata memoria fue levantado un panteón de cantería con la efigie de nuestro prelado revestido de ornamentos pontificales, con otros adornos dignos del gusto de aquellos tiempos. Al pie de la urna se lee: Hoc lapide tecta jacent ossa R. D. Arnaldi de Marino, alias de Santa Cília, majorumque suorum, hujus almae sedis Praesulis, jurius interpretis eximii, generisque nobilissimi, viri quidem proceris corporis, elegantis formae, filii Laurenti, nepotis Nicolai, abnepotis Arnaldi, praenepotis Jacobi, trinepotis primi Arnaldi de Santa-Cilia militis, qui ad hanc Balearem tranfetravit, ad eam expugnandam, una sub exercitu gloriossissimi Jacobi regis. Vixit annis LXXXV, diebus XV, Obiit anno domini MCCCLXIV, idibus aprilis. Haec Pia Illorum posteritas pie ie statuit. 
A principis de segle XV trobam dos donzells de llinatge Marí, Joan i Llorenç (o Lorongo o Lorengo). Aquesta estirp de cavallers tenia esclaus, no sempre pacífics, com relata aquesta història:
“Nichola, catiu del honrat en Johan de Marí, donzell de Mallorques, no temens Deu ne punicio de la cort ab una massota havia donat un colp en lo front a un esclau de nacio de xarquesos d’en Miquel Thomas e havia-li trancat lo cap”. Pag 254 del segon tom d’ Historia de Llucmajor . Origen: Arxiu del de Regne de Mallorca, Prot. Not. Miguel Mataró, tomo de 1498, f.45.
 Al les pàgines 24 i 25 tom II de l’Història de Llucmajor d’en Bartomeu Font Obrador es parla de que Lorengo de Marí, rico y prestigioso caballero de la Ciutat, fue en 1433 batle general y en 1444 se halló en Nápoles , presenciando con el concurso del rey Alfonso V y su hijo natural Ferrante, del célebre desafío caballeresco de Sureda y Vallseca. Por tratarse de personaje tan encumbrado y destacable, los llucmajorenses conocían popularmente con su nombre la calle de la villa donde tenía su albergue. Nos ha quedado el recuerdo de un episodio de venganza ocurrido en una noche festiva y bullanguera de Carnaval de 1442, del que fue víctima el escudero del propio Marí.
14 febrer, avia donades algunes bastonades an Alfonso, escuder del honorable en Lorengo de Marí’. Jacme Roig, culpable, fou desterrat.
La història de sa Torre de Llucmajor és lligada a Lorongo de Marí i al seu fill, en Berenguer Santacília.  D’aquest manera, a la web ja desapareguda de Portal Forà, es deia:
“Les referències històriques de sa Torre documenten que l’any 1369 la possessió era de Jaume Desportell, el qual la vengué aquell any a Bernat Puigderrós. Bernat Febrer l’adquirí del fill d’aquell el 1381, de qui passà a la seva filla Catalina, casada amb Pere de Mora, abans cognominat Tornamira. La filla d’ambdós, Pereta de Mora i Febrer es casà amb Llorenç Marí de Santacília, motiu pel qual la finca fou coneguda amb el nom de la Torre d’en Santacília. En la segona meitat del segle XV era propietat de Berenguer de Santacília, fill de Llorenç i de Pereta, que també era propietari del Teix. El 1494, era de la família Santacília i tenia guardes de 1.500 ovelles i 600 cabres, que feien l’estiuada en el Teix (Gran Enciclopèdia de Mallorca XVII, 228). Heretà la finca la neboda de Berenguer de Santacília, Margalida Nét i Santacília, que es casà el 1532 amb Gaspar de Villalonga i Martí. El 1532 foren avaluats els béns de Margalida heretats de l’oncle Berenguer: la Torre i el seu alou i altres rafals, la muntanya del Teix (Bunyola), la casa de Llucmajor i els censals, tot fou valorat en 6.500 lliures (Font Obrador, III, 188).
En referència a l’alqueria d’Es Teix, a Bunyola, deia:
Es Teix (Bunyola). El 1375 pertanyia a Jordi Guillem, que la vengué a Bernat Febrer (GEM XVII, 141). L’any 1455 la possessió era de Lorongo de Marí (Rosselló Vaquer: Bunyola en el segle XV, 14). El 1482 la propietat havia passat a Berenguer de Marí (Rosselló Vaquer: Bunyola en el segle XV, 29).El 1494, Berenguer de Santacília era propietari de les possessions de la Torre i del Teix, i aleshores ja s’hi documenten activitats de transhumància entre ambdues possessions. Aquell any, el propietari arrendà a Guillem Armengol i la seva dona Francesquina, Pere Armengol i Joaneta, la seva dona, Nicolau Armengol i la seva dona Antonina, i Damià Armengol i la seva dona Catalina, 1.500 ovelles i 500 cabres i les pastures de les dues finques, per nou anys, amb una renda anual, només per les ovelles, de 250 lliures, 25 anyells i 100 fogasses (Font Obrador, Historia de Llucmajor, II, 132). El 1502 era del mateix propietari; era dedicada a ramaderia i hi havia una guarda de nou vaques i nombrós bestiar salvatge a la muntanya (GEM XVII, 141).

L’herència de Berenguer de Santacília passà a mans de la seva neboda Margalida Nét, que es casà amb Gaspar de Villalonga. Els Villalonga mantingueren i potenciaren l’activitat de transhumància. Una informació de l’any 1568 ens diu que Antoni Armengol devia 80 lliures al propietari Jaume de Villalonga “pel preu de la llana de la possessió dita la Torra i lo Teix” (Font Obrador, Historia de Llucmajor, III, 191).

Sobre en Lorongo de Marí, en Josep Maria Quadrado, destaca a Forenses y ciudadanos (pàg.251)  que durant la Revolta Forana de 1450,  “al caballero Lorongo de Marí fueron robados o quemados varios muebles de su posada de Llucmayor y cuantiosos rebaños de las posesiones, marinas y monte que en aquel término poseía”.
En tot cas, en Lorongo es va recuperar ràpid del trasbals de l’aixecament forà. El 1462 surt com a jurat de la Universitat de Mallorca. El 1498, el seu fill, en Berenguer, ho fou al 1498. En Lorongo surt encara a la Guerra Civil catalana.
En Joaquim Maria Bover, a les pàgines 220/221 del Nobiliario mallorquín parla que  Lorongo (diferent al de principis de segle) serveix amb una nau a Menorca contra els revoltats catalans i després serveix amb la flota de Francesc Burgués.
I quí acaba la història d’aquesta saga de cavallers, que també donà un bisbe a Mallorca. Les dones de la família, durant els segles XIV i XV emparentaren amb altres famílies distingides de Mallorca.  Trobam així una Francisca Safortesa i Marí, filla d’en Pere Safortesa i Colomines, conegut a finals del segle XIV com el Príncep dels Mercaders, i origen de la Casa dels comtes de Formiguera (més informació en aquest article de Pere Montaner i Aina Le-Senne). Tenim el fill de na Blanca Marí i en Pere Joan Safortesa, en Joan Safortesa, Marí i Descallar, entrant al 1500 a l’avui coneguda com Orde de Malta. Un detall afegit important. Alguns dels cavallers de Marí, des del segle XIII, surten com a propietaris d’esclaus. Un detall important, com comentaré en un missatge posterior.
No són les úniques referències, però, a personatges de llinatge Marí ocupant posicions destacades a Mallorca. Hi ha un Pere Marí com a conseller pel braç militar el 1478. Trobam al segle XV un Romeu Marí, jurat pel braç dels ciutadans, i el seu germà Pere.

Quan els Marí no eren d’Eivissa (II)

Un parell de referències útils per endinsar-se en la història dels primers Marí a les Illes Balears. El resum ràpid és que en acabar el segle XIII trobam referències tant a Eivissa com a Mallorca i Menorca de pobladors de llinatge Marí. En el cas de Mallorca, hi ha referències de propietats a Ciutat, Bunyola, Llucmajor, Manacor, Petra, Sant Llorenç des Cardessar, Artà i Pollença.

12 de febrer de 1242. Ramon Marí reconeix a Pere Vallespir de Perpinyà que li ha venut 44 anyells pel preu de 20 sous. ECR 342, f93. Recollit a La ciutat de Mallorca en el segle XIII, de Ramon Rosselló Vaquer.

1247.  1247 – Joan Bennasser i Arnau de Marí de Beniforani es comprometen davant G. de Fonte, lloctinent del batlle A. de Fonte “sub pena” de 50 sol. melgoresos a resoldre llurs diferències respecte un honor a Bunyola. Per tal de fer la divisió, el batlle encarrega 4 homes. Joan Bennasser elegeix com a representants seus R. de Riuopullo i el seu fill Bernat. (E.C.R. Reg. n.343, fol. 136v.). Dins l’article de Ricard Soto Alguns casos de gestió “colonial” feudal a la Mallorca del segle XIII.

1250. Constancio de Marí y su esposa Tarragona vendieron 2 yugadas a Bernardo de Figuerola, que habìan pertenecido al Maestro Juan de Albó, por el precio de 800 sueldos reales de Valencia. Font: Historia de Llucmajor, Tomo I, pág 123, de Bartomeu Font Obrador. Refèrencia ASCLA, Prot. Era part de l’alqueria Ponzuatx (Pocuechy o Ponsoaich), Ponxuat. En un any es va tornar a vendre.

Agost del 1259. Simó de Marí reconeixia que devia a l’infant 1550 sous. Prometia amortitzar el deute quan retornés a Menorca, i aportava com a garantia el bestiar que havia de rebre de l’esmentada illa. En aquest cas, es tractaria del deute contret per l’adjudicatari de l’arrendament de l’impost vassallàtic de Menorca. Font: Mallorca en el segle XIII, de Pau Cateura (pag 78).

12 de juliol de 1292. Bernat Marí i muller Maria, ciutadà de Mallorca, ara habitador de Menorca, venen a Jacomina Surie unes cases a la Ciutat de Mallorca, vora el cementiri de Sant Jaume, per preu de 20 lliures. (ECR 353, f. 52). La ciutat de Mallorca després de la conquista de 1229, de Ramon Rosselló Vaquer. Roig i Montserrat Edicions, 2004. pag 148.

1298. Valença, filla de Guillem Cifre, de Bellver (nom antic de Sant Llorenç des Cardessar), firma contracte matrimonial amb Narcís Marí de Pollença amb un dot de 100 lliures. El nuvi afegia 25 lliures. Pàg 18 de Història de Sant Llorenç des Cardassar, de Ramon Rosselló Vaquer. Font: ARM Prot 355 fs 135v i 152v.

1270. Llorenç de Marí, fill emancipat de Simó, ven a Justaní de Marí i al seu germà Felipí els honors que té al Vall de la Nou. Preu: 200 lliures. Font: Història de Manacor al segle XIII, de Ramon Rosselló Vaquer. És la primera referència detectada de la successió de Simó i Joan de Marí. Trobam a Ciutat de Mallorca en Llorenç i en Frederic de Marí amb motiu de l’actualització de les franqueses i privilegis del Regne de Mallorca per Jaume II, segons recull aquest article de 2013 d’Antoni Mut a les Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. En Llorenç disposava d’un rafal a Manacor, Saugossa, confrontant amb Llodrà, alqueria de Justaní de Marí, segons podeu veure aquest article de Cosme Aguiló.

27 d’abril de 1291. Ferrando Periç de Toledo, cavaller i Salamó de la Cavalleria, missatgers del rei d’Aragó, reconeixen a Pere de Llibià, batle major del Regne de Mallorca, ha pagat 20 dobles d’or ‘mirias’ pels nòlits que han de donar per tota la seva família, entregat a Justaní de Marí que els ha de transportar des de Mallorca a Septa (Ceuta) en la seva nau. Més de 300 sous per vitualles portades a la nau, quantitats que ha deliberat Pere Cerdà, batle de Mallorca. La ciutat de Mallorca després de la conquista de 1229, pàg 189.

En Justaní manté la possessió també de l’alqueria d’Artà, i sembla que optà per viure a Manacor, donant nom a aquesta alqueria que encara, avui dia, porta el seu nom a aquest municipi del Llevant mallorquí.

La cavalleria de Llodrà passa de Justaní a Nicolau de Marí, batle del castell de Bellver al 1343, just quan Pere el Cerimoniòs  envaeix el Regne de Mallorca i el reincorpora a la Corona d’Aragó. A la pàgina 54 de Historia de la Casa Real de Mallorca de Joaquim Maria Bover de Rosselló es parla de com Marí vol resistir, però els seus soldats no el segueixen i ha d’acabar retent les claus del castell a l’exèrcit aragonès, mostrant “sentiment i aflicció sense igual”. Poc després jura fidelitat al Rei d’Aragó i al 1349 surt com en un llistat d’homes d’armes disponibles a Mallorca.  El 1347, reclama 2/3 parts del delme a Pere Nebot pels rafals a Llodrà, segons apareix a Història de Manacor al segle XIV, de Ramon Rosselló Vaquer. Tot i aquestes propietats, es recull a Establiments una alqueria de Nicolau Marí, com surt en aquesta descripció històrica de la propera alqueria de Sarrià.

De Nicolau de Marí la possessió de la cavalleria de Llodrà passa a un altre Llorenç de Marí, jurat de la Ciutat i Regne de Mallorca el 1372 i 1389. A 1392 encara viu, però poc després ja és donya Benvinguda, la seva vilda, qui té la propietat, tot i que per poc temps, perquè la cavalleria de Llodrà passa a mans del Moix després d’una subhasta per fer front acreedors.

Però això no implica la desaparició de la branca mallorquina dels cavallers Marí. Continuarà…